La Presó Vella havia encarnat durant tot el primer terç del segle XX l’imaginari social de la galera o presó de dones de mala fama i encara pitjors condicions d’ habitabilitat, denunciades de manera recurrent durant anys. L’edifici, un antic convent, estava situat entre la Ronda de Sant Pau i els carrers Reina Amàlia i Lleialtat, actual plaça de Folch i Torres del barri del Raval.
Va néixer l’any 1838 com a presó mixta, i el 1904 –quan es va inaugurar la Presó Model d’homes- es va convertir en presó per a dones i infants petits.
Des de llavors, ja tancat dins del centre urbà a causa de l’espectacular creixement de l’Eixample, les denúncies sobre el lamentable estat de l’edifici no es van aturar, tant al carrer com al Parlament. Diverses fotografies realitzades a la dècada dels anys vint pel reporter Gabriel Casas van recollir aquest esperit de denúncia.
L’any 1929, el periodista Domènec de Bellmunt va signar un reportatge amb fotografies de Brangulí en el que també criticava les condicions d’ habitabilitat de l’ edifici.
Al desembre de 1930 s’hi van comptar trenta-sis recluses, la majoria d’entre vint i trenta anys, vigilades per vuit monges paüles. Des del 1880, les Paüles o Filles de la Caritat de San Vicent de Paül s’encarregaven de l’ administració i vigilància dels establiments penitenciaris femenins espanyols.
La històrica jornada de la proclamació de la Segona República va incloure, com a ritual revolucionari, l’assalt de la Presó Vella, l’alliberament de les preses i la crema de l’arxiu amb les seves fitxes antropomètriques. “Aquesta casa de tortures va ser tancada pel poble el 1936”, es podia llegir en una pancarta –al costat d’una bandera vermella i negra- penjada d’una de les finestres de la nova ruïna, com va informar l’escriptor i periodista Langdon-Davies.
La dada diu molt de la impopularitat de la presó, especialment alta entre el moviment obrer, tant dels barris del centre de la ciutat -el mateix Districte Cinquè o Barrio Chino on era- com de les barriades d’allau migratori de l’extraradi.
No per casualitat moltes de les noies d’ aquelles barriades obreres s’ havien vist empeses a prostituir-se i havien acabat a la presó, on les tancaven recurrentment per curts períodes–“quinzenes”, d’on venia el malnom de “quinzenàries” en l’ argot carcerari- a canvi del pagament de multes.
Però les reformes republicanes van passar de puntetes per la Presó Vella. Tot va seguir sense canvis, excepte que les Paüles van ser substituïdes per funcionàries del nou cos femení creat per Victoria Kent els anys 1931-1932. L’augment de preses polítiques i “socials” –detingudes durant les vagues i conflictes laborals- en un clima de creixent conflictivitat obrera, unit a les condicions de l’edifici i a l’escassesa i precarietat del nou personal, va fer que la Presó Vella es convertís en el pitjor destí possible per a les noves funcionàries.
No va ser fins a l’intent de cop i a l’esclat revolucionari del 19 de juliol de 1936 que la Presó Vella va ser novament assaltada per la multitud, i les preses van ser desallotjades definitivament.
Un mes després, el 21 d’agost al matí, el nou alcalde de Barcelona, Carles Pi i Sunyer, d’Esquerra Republicana de Catalunya, va voler escenificar la destrucció del “vell ordre” inaugurant solemnement les obres de demolició.
Ho va fer en companyia del nou Comitè de Presons de la Generalitat, presidit per Josep Maria Imbert, que va lliurar el solar a l’ alcalde i també va anunciar el nou règim penitenciari que es pretenia implantar a Catalunya.
Fonts: PLAZA, E. (2020): La vieja cárcel de la calle Amalia. Barcelona; DE BELLMUNT, D. (2009): La Barcelona pecadora. Barcelona; HERNÁNDEZ HOLGADO, F. (2013): “Cárceles de Mujeres del novecientos: una práctica de siglos”, en OLIVER OLMO, P. (Coord). El siglo de los castigos. Prisión y formas carcelarias en la España del siglo XX. Barcelona, pp. 145-187; LANGDON-DAVIES, J. (2009): Detrás de las barricadas españolas. Barcelona, p. 163; La Vanguardia, 15-4-1936; 19-7-1936; 20-2-8-1936; 22-9-1938; 26-8-1936; y 30-10-1936.
